El que val una cadira

Camacho i Millo, en política tot val

Tots dos van descobrir que no calia ideologia ni principis per dedicar-se a la política, són autèntics camaleons i experts en la impostura i en predicar bíblies dictades

---

L’ara líder del PPC, Sánchez Camacho, va transformar-se per poder dirigir el PPC, de ser  l’ala moderada i, fins i tot, defensora d’un catalanisme moderat es va convertir en una radical ultra nacionalista espanyola per poder guanyar punts a l’ombra d’Acebes i Zaplana quant va deixar la política catalana per anar a fer de diputada a Madrid. Enric Millo ,apartat d’UDC per Duran i Lleida per ser massa independentista, va intentar trobar lloc a ERC abans de transformar-se en el seu actual paper  de popular anticatalà. Malgrat que Enric Millo ha desmentit la informació que en el seu moment va publicar l’AraGirona, les dades i les informacions facilitades per persones properes al líder popular coincideixen amb les que han expressat aquests dies els republicans Josep Huguet i Joan Puigcercós.

 

Un lligam que va més enllà de les ideologies 

Camacho i Millo van forjar una amistat per damunt les ideologies i els principis per assegurar-se unes bones cadires en el món de la política, malgrat que bona part del que diuen no s’ho creuen ni ells. La prova està en les derives ideològiques sobtades i al ritme del que paga, el cas Millo ha saltat a la premsa aquests dies, i ha quedat clar que és un mercenari de la política.

Camacho, de reconèixer que Otamendi va patir tortures a ser la portaveu del PP més tronat en contra del diàleg amb ETA per afavorir la pau

El director del clausurat diari Egunkaria, Martxelo Otamendi,  va ser víctima de tortures  juntament amb altres membres del diari, per denunciar-ho van recórrer diferents territoris  i mitjans i van ser a Catalunya, on és sabut -va ser gravat per TV3 per Salvador Cot-, que en l’encontre entre Otamendi i,  la llavors diputada popular, Alicia Sánchez Camacho, aquesta va comentar que creia que Otamendi era una bona persona i que deia la veritat en la denuncia sobre les tortures que va patir en mans de la Guardia Civil durant el procés de detencions. En aquells moments Camacho era una diputada d’un PPC que oferia una imatge d’un cert catalanisme moderat.

Radicalitzar el discurs per escalar dins el PP

Camacho, conscient que el futur passava per Madrid, va aconseguir encapçalar la llista popular i convertir-se en diputada en la legislatura post atemptat 11-M, amb un PP ferit i enrabiat per una derrota inesperada i dirigit pels radicals Acebes i Zaplana. Camacho va veure la llum i va entendre que per tenir espai i un futur en el PP havia de radicalitzar el seu discurs, i s’hi va concentrar de valent  fins aconseguir un discurs tant o més tronat que el de l’exministre de l’Interior del Govern de José María  Aznar, i  així va ser nomenada portaveu popular a la Comissió d’Interior del Congrés i premiada amb la direcció de la ponència política del congres del PP, provocant fins i tot la renuncia de la que llavors era la líder indiscutible de la lluita contra ETA dels populars, l’avui desapareguda de l’escena política Maria San Gil.