El discurs segons el qual les fronteres espanyoles són les més antigues i estables d’Europa amaga una realitat molt més complexa
Després de la sentència sobre Kossove de la Cort Penal Internacional, la jurisprudència internacional ha deixat clar que no hi ha res en la legislació global que pugui impedir la independència d’un país. I també va quedar clar que la pretesa 'inviolabilitat de les fronteres' que apareix en tantes constitucions només es pot entendre en referència a un altre estat però no a un moviment nascut a l'interior del mateix i que cerca modificar-les.
A la vista, doncs, que la legislació internacional no serveix per a defensar les actuals fronteres espanyoles com a permanents els darrers dies des de diverses instàncies polítiques de l'estat, ha reaparegut el discurs sobre la 'naturalitat' de les mateixes i que diu que són les fronteres més antigues d'Europa. Dos mites més que discutibles que volen fer servir per a negar la possibilitat que la independència del Principat les canviï.
La frontera entre Espanya i França és de 1984
El 90% de les fronteres d'Europa tenen menys d'un segle –fet que parla per ell sol de la mobilitat dels estats. És cert que la frontera d'Espanya amb Portugal, una part de la frontera d'Espanya amb França, la major part de la frontera de Suïssa i la delimitació de França i Bèlgica són les fronteres més antigues del continent que continuen vives en la seva major part. Però així i tot la delimitació actual de les mateixes és sorprenentment pròxima.
El mite espanyol afirma que la frontera del Pirineu és 'de sempre' perquè és natural. Però l'actual frontera entre Espanya i França data de... 1984.
Analitzar les fronteres com un tot fixe és sempre un error. Qualsevol frontera del món és dividida en fragments i és molt estrany, especialment a Europa, que una frontera entre dos països hagi estat traçada de cop i una sola vegada. Per això cal analitzar els fragments i per això la diplomàcia internacional pren com a data d'existència d'una frontera no pas el moment en què es va formar el primer tram que encara perviu sinó el moment en què s'ha format el darrer.
En el cas de la frontera franco-espanyola es pren com a referència de la seva fixació el Tractat de Baiona del 1856. Però el darrer tram delimitat, el que defineix el traçat actual, pertany al 1984. Per què? Perquè aquest any la frontera anterior va ser modificada en el traçat entre els pobles bascos de Arete i Isaba, en les dues Navarres. 0,27 hectàries van 'canviar de país' en virtut d'un acord entre els dos estats que rectificava el traçat de la frontera, que està curosament marcat per 602 pedres al llarg del seu recorregut.
En qualsevol cas, però, la frontera franco-espanyola no es pot considerar com un tot perquè respon a situacions polítiques molt diferents al llarg del seu traçat.
En el cas del Principat i part de la Franja ,el Tractat dels Pirineus de 1659 va significar el pas de part de les comarques catalanes del nord a l'estat francès i l'establiment d’una línia de frontera. Però posteriorment, entre 1812 i 1814 la resta de comarques del Principat van passar també a ser part directa de França i per tant la frontera entre Espanya i França es va establir a Alcanar i a Mequinensa, que en aquell moment va ser incorporada al departament de les Boques de l'Ebre.
Durant dos anys el primer imperi francès va tenir cinc departaments catalans, el dels Pirineus Orientals, que encara existeix avui, el del Ter, el del Segre, el de Montserrat i el de les Boques de l'Ebre. El 1814 la part de frontera entre Espanya i França que passa per Catalunya va esdevenir la que encara és reconeguda internacionalment avui.
A la banda basca de la frontera les coses tampoc no són tan clares com aparenten. És cert que la delimitació oficial dels mapes recull el traçat actual des de fa segles. Però la duana no s’instal·la al Bidasoa fins 1872, perquè abans d'aquesta data era a l'Ebre.
Efectivament, encara que la divisió política fos l'actual, les províncies basques a banda i banda de la ratlla mantenien privilegis de comerç entre elles i la duana espanyola, en compliment dels furs bascos, no era en territori basc sinó fora, en la ratlla del riu, al sud d’Àlaba. Va ser el Conveni de Vergara, signat per Espartero i els generals carlins, que ho va canviar això. I fins a quin punt doncs es podia considerar frontera una frontera que permetia la lliure circulació de persones i mercaderies entre els territoris bascos?
Precisament en aquest sector perviuen encara dues situacions molt peculiars, les de l'Illa dels Faisans i el País Quint.
L'Illa dels Faisans és una illa deshabitada situada a la desembocadura del Bidasoa que cada any canvia dues voltes de país. Mig any és espanyola i mig francesa. L'accés a l'illa és normalment prohibit però en ocasions s'hi ha celebrat algun acte. És l’únic cas a Europa del que s'anomena 'sobirania seqüencial'.
El cas del País Quint encara és més peculiar. El País Quint (Kintoa en basc) és un territori oficialment espanyol a Baigorri, però que és administrat per França. Bàsicament es tractat d’un bosc on actualment hi viuen sis famílies que són oficialment franceses, malgrat ésser en territori oficialment espanyol. Les famílies paguen els seus impostos a Espanya excepte les taxes derivades de l’habitatge que van a França. Reben el correu i l’electricitat de França però la policia que hi intervé si cal és la guàrdia civil espanyola.
Una república entre Portugal i Galícia i un conflicte per resoldre encara
El fenomen del País Quint tenia un paral·lelisme encara més sorprenent en la frontera entre Espanya i Portugal: l’anomenat Couto Misto. Fins el 1864 tres poblacions en la frontera entre Galícia i Portugal van formar el que de fet era una república independent. Meaus, Santiago i Rubiás eren tres poblacions teòricament espanyoles però els seus habitants tenien dret a triar si eren espanyols o portuguesos. Per a garantir aquest dret les tres poblacions mantenien un sistema propi de govern que, de fet, les convertia en independents. El 1864, però, Espanya i Portugal es van repartir el territori quedant tota la zona habitada del Couto en territori espanyol.
Teòricament la frontera entre Espanya i Portugal, de 1.290 quilòmetres, és la frontera més antiga d’Europa que encara continua existint. I de fet ho és en bona part. Però quan Espanya la reivindica així sol obviar que ho és precisament per la voluntat dels portugueses de no ser annexionats per Espanya.
Així i tot, la ratlla actual data de 1926 i és incompleta perquè Portugal reivindica de forma oficial Olivença, una població de l’actual comunitat espanyol d’Extremadura, de parla i tradició portuguesa. La darrera vegada que ho va fer va ser el 1995 i en els mapes oficials portuguesos la frontera simplement desapareix quan arriba a aquesta població. Espanya afirma la seva sobirania sobre Olivença i ha rebutjat sempre discutir sobre aquest afer, que periòdicament ha enverinat la relació entre els dos països car a Portugal hi ha un suport popular notable a la reivindicació sobre Olivença.
Les altres fronteres
El mite espanyol sobre la permanència en el temps de les seves fronteres encara es fa més difícil de sostenir si es tenen en compte les altres fronteres, amb Andorra, amb Gibraltar i sobretot amb el Marroc.
Amb Andorra, Espanya encara reivindica un petit paratge que no va ser contemplat en la delimitació oficial feta entre el 1858 i 1865 i la frontera, per tant, no és oficial.
Amb Gran Bretanya la frontera de Gibraltar és un contenciós permanent. Com que Espanya no reconeix que el Penyal pertany a la Gran Bretanya tampoc no reconeix de forma oficial l'existència de cap frontera. De fet la frontera funciona amb normalitat, amb el detall afegit que es tracta de la frontera menys extensa del món, però Espanya no la reconeix com a tal de manera oficial. Tota la literatura oficial espanyola quan ha de parlar de la frontera i el pas fronterer fa servir l'expressió 'la verja'.
Això no va impedir, però, que durant tretze anys, entre 1969 i 1982 aquesta frontera fos completament tancada. Durant aquest període ningú no podia entrar o sortir de Gibraltar en direcció a Espanya i viceversa per una decisió unilateral del govern espanyol que va establir-hi un mur de separació.
Però si aquestes fronteres són disputades encara ho són més les que delimiten Espanya i el Marroc, que fins i tot van causar l'incident armat de Perejil. És el cas a la inversa de Gibraltar. Aquí és el Marroc que no reconeix la sobirania espanyola sobre Ceuta, Melilla i les altres possessions. Però fins i tot si les reconegués, la frontera actual no es podria datar amb anterioritat a 1956, ja que no va ser fins la desaparició del protectorat espanyol sobre el Marroc que els límits actuals van ser creats.
-en.svg){kind=link}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada